Vilafranca, malgrat la seua situació en una contrada de clima feréstec, amb escassos recursos naturals, lluny dels nuclis de població importants i mal comunicada amb el ferrocarril, fou capaç de bastir a l’enmig del páramo un nucli industrial pròsper, sense disposar de cap ajuda de fora, sense rebre cap bequerada de les multinacionals ni de l’Estat, recolzant-se només en la pròpia iniciativa. Això es va aconseguir gràcies al formidable capital humà d’uns empresaris visionaris i d’un estol de treballadors responsables i d’eficiència garantida, forjats en l’adversitat de mil batalles guanyades per a la subsistència. Així, a la primeria del segle XX, aquella xicoteta població del rerapaís muntanyenc va mamprendre un aferrissat procés de modernització que, als anys 30, l’havia convertida en un notable empori fabril, i als anys 50 en el poble amb més treballadors industrials de totes les comarques castellonenques, en relació al cens municipal. Com es veu, la industrialització vilafranquina, es va produir cinc dècades abans que la de la majoria de les zones properes a la mar que, tot i ésser més riques, més ben comunicades i amb més possibilitats, seguirien molts anys en el seua rutina agrària mentre Vilafranca es transformava, convertint-se en capital de la calça espanyola i tenint la factoria més gran d’Europa, en el seu sector. Així, doncs, els epítets de “la Barceloneta”, “l’Alcoi dels Ports” o el de “la Manresa valenciana” els tenia més que guanyats.