En Joan és un enamorat de les truites, i imagina fer-les de tots els sabors possibles. Fins i tot, en somnis. És ben bé que es pot afirmar que Joan és un autèntic somiatruites.
Estiracordetes és una col·lecció de deu contes protagonitzats per nens, que posa en valor alguns mots compostos de la llengua catalana per mantenir-los vius, apropar-los al públic infantil i fer-ne conèixer el significat d?una manera simpàtica.

Darrere les parets innocents d’un pantà, marcat per la polèmica des que es va construir, es poden amagar els secrets més obscurs de la crueltat humana. L’aparició d’un cadàver a la llera del riu de la Sénia conduirà la Jana Miró a la investigació que farà caure els murs d’aigua i de silenci aixecats al llarg de més de mig segle.

Tota la claror parla, amb llenguatge senzill —­però sense defugir la profunditat d’allò de què parla—, del pes i de les restes de certes coses que se’ns fan malbé a la vida, de com serem capaços de fer net del tot d’aquestes restes que ens fan nosa i que potser ens frenen, d’aixecar un àmbit nou en què puguin brotar uns altres delers que ens espenyin, d’adonar-se de la magnitud de l’ara i aquí, de tornar a lligar-nos al sentit i a la màgia de la vida. En paraules del jurat, Tota la claror és un llibre “transparent, pur i complexament senzill”.

Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s?ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d?escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria.
Un monòleg que ens interpel·la i ens obliga a pensar sobre el món en el qual vivim i el nostre paper com a individus.
El jurat l?ha definit com ?una novel·la en què cal valorar el seu hermetisme i una escriptura aparentment automàtica, però utilitzada per mantenir l?atenció del lector en tot moment. Una novel·la que demostra intel·ligència i mestria i que impacta pel seu sentit de l?humor i les reflexions filosòfiques que se?n desprenen?.

El contingut del llibre respon al propòsit de l?autor de divulgar el saber que ha anat adquirint sobre aspectes diversos del territori. Amb una formació autodidacta, Josep Valldepérez Lleixà ha anat construint coneixement mitjançant l?observació sistemàtica de l?entorn que l?acull. Unes cognicions i unes vivències que l?han dut a posar en valor l?excepcional heterogeneïtat que mostra l?àrea geogràfica que comprèn la desembocadura de l?Ebre.
Els resultats d?aquesta recerca duen a plantejar més d?una hipòtesi controvertida, com la que defensa que el poblat protohistòric d?Amposta gaudia d?un escenari singular, representat per un mercat portuari en l?antiga desembocadura del riu Ebre. Un espai des d?on es trafegaven els productes per a l?abastiment dels poblats perifèrics o d?altres de més interiors i també per a l?exportació. Unes qüestions molt significatives que contribueixen a evidenciar empíricament que Amposta havia esdevingut el port natural i el mercat des d?on s?efectuaven els esmentats intercanvis comercials entre els mercaders que venien d?ultramar i els de l?interior de la Península.

Contacto: la història oficial repassa la trajectòria de la mítica sala dels anys 80 establerta a Camarles i l?impacte en les vides de diverses generacions d?ebrencs. Amb diverses sales, un restaurant, piscines i una zona exterior, un mini zoo, un circuit de kart i una sala recreativa, la Contacto va ser tot un macro complex de l?oci. Va generar un fenomen social: per primera vegada persones d?arreu del territori tenien un punt de trobada. Avui dia, moltes parelles segueixen unides per conèixer-se una nit en aquesta discoteca.
El llibre fa un repàs a la història de la discoteca, oberta el 1980, i també per la seua música, i resulta un document indispensable per a tots els que van passar per ella. La discoteca i el seu èxit va ser possible gràcies a l?esforç de les persones que la van posar en marxa i que hi van treballar, però també gràcies a tota la gent vinguda d?arreu del territori que la va freqüentar i se la va estimar. Sense totes aquestes persones, la discoteca no hagués tingut raó d?existir. El llibre fa un petit homenatge a tots ells i inclou un apartat amb testimonis de clients i antics treballadors que recorden anècdotes i nits de diversió. A més, inclou una bona mostra de fotografies on es veuen tots els racons de la discoteca i les seues festes més emblemàtiques, així com actuacions dels grups de moda. Els materials provenen de la col·laboració directa de la família Figueres, descendents d?un dels fundadors de la Contacto, Eugeni Figueres.

Durante los años 2020 y 2021 tuvimos que afrontar una crisis sanitaria que puso a la sociedad, en general, y a nuestro sistema sanitario, en particular, en un intenso y despiadado escenario emocional. Naufragios aborda desde la visión poética del autor, con el mar como vehículo metafórico muy presente, esos sentimientos que afloraron durante meses y su relación de conflicto y desamor con la vida y la muerte.

El doctor Albert Ferrer (2022), en comentar aquesta obra, remarca que la seua lectura el va introduir: ?en un espai físic singular, en la seua gent, i les seues vicissituds m?han anat fent descobrir multitud de curiositats que sovint se?ns escapen als més joves. (?) Una de les moltes que em cridaren l?atenció de la realitat peculiar vilafranquina, retratada fidedignament per l?autor fou, sens dubte, la fidelitat dels seus naturals a les seues arrels, tractant-se d?un medi natural tan radicalment diferent al que acostume transitar. Una altra, íntimament relacionada amb eixe sentit profund de pertinença a un determinat lloc que tenen els vilafranquins, fou el seu instint de supervivència i pragmatisme a l?hora de buscar solucions als problemes diaris. Si l?agricultura i la ramaderia tenien els seus límits, quan quedaven llunyans els esplendors tèxtils baixmedievals, trobaren en el tracte equí la solució a una economia malmesa. Un negoci complex en què començaren a familiaritzar-se i dominaren sobre manera des del segle XIX fins a poc després de la I Guerra Mundial, a través d?algunes famílies, com la pròpia del nostre protagonista. (?) Una tasca en què es van especialitzar bastants llinatges de la localitat fins a ser considerats pertot arreu com a gent de fiar pel compliment de la paraula donada, la seua solvència monetària i l?alta qualitat dels equins que compraven al comptat en un lloc per a vendre?ls en un altre.?

Aquest diccionari és una clau que ens permetrà obrir, tímidament, la porta de l’al·lucinant món del teatre. Un primer pas per saber una mica més. L’autor ha utilitzat la seva experiència teatral i acadèmica per tal de proporcionar al públic lector una eina eficaç. Notem, de passada, un cert to fusterià que sempre és d’agrair.

Vilafranca, malgrat la seua situació en una contrada de clima feréstec, amb escassos recursos naturals, lluny dels nuclis de població importants i mal comunicada amb el ferrocarril, fou capaç de bastir a l’enmig del páramo un nucli industrial pròsper, sense disposar de cap ajuda de fora, sense rebre cap bequerada de les multinacionals ni de l’Estat, recolzant-se només en la pròpia iniciativa. Això es va aconseguir gràcies al formidable capital humà d’uns empresaris visionaris i d’un estol de treballadors responsables i d’eficiència garantida, forjats en l’adversitat de mil batalles guanyades per a la subsistència. Així, a la primeria del segle XX, aquella xicoteta població del rerapaís muntanyenc va mamprendre un aferrissat procés de modernització que, als anys 30, l’havia convertida en un notable empori fabril, i als anys 50 en el poble amb més treballadors industrials de totes les comarques castellonenques, en relació al cens municipal. Com es veu, la industrialització vilafranquina, es va produir cinc dècades abans que la de la majoria de les zones properes a la mar que, tot i ésser més riques, més ben comunicades i amb més possibilitats, seguirien molts anys en el seua rutina agrària mentre Vilafranca es transformava, convertint-se en capital de la calça espanyola i tenint la factoria més gran d’Europa, en el seu sector. Així, doncs, els epítets de “la Barceloneta”, “l’Alcoi dels Ports” o el de “la Manresa valenciana” els tenia més que guanyats.